Publicat en Eloi

El part de l’Eloi “sense pressa però sense pausa”

Aquesta vegada va ser molt diferent tot plegat, era molt conscient de que seria l’últim cop i ho vaig viure i sentir al màxim. L’he anat escrivint a estones, la majoria amb L’Eloi a sobre i he gaudit molt recordant-lo. Abans de començar, volia donar les gràcies a tot l’equip de ginecologia i personal que ens ha atès de l’Hospital Sant Joan de déu d’Esplugues, en especial la Cristina, la llevadora que ens va atendre duran el part per ser tan maca i respectar-nos tant en tot moment i sobretot al Jaume, el meu supertot i el meu suport en tooot el procés, sense ell no hagués sortit tot tan bé, t’estimo infinitament superpapi amor meu!! 🙂 Som-hi doncs:

Era dissabte 31 de juliol, estava de 37 setmanes i 4 dies. Vam anar a dinar a casa els meus sogres i a mig dinar em vaig haver d’aixecar de la taula perquè em notava rara, al cap de res vaig notar una contracció. Feia dies que notava les d’assaig però aquella va ser diferent. Vaig anar-ne notant i com que no paraven, un cop vam posar la Marta a fer la migdiada vam decidir tornar cap a casa. Les contraccions anaven i venien i després d’estar una estona a casa vam decidir anar cap a l’hospital (ens havien dit que si tenia contraccions al tenir l’experiència del part prematur de la Marta hi anessim).
Un cop vam arribar a urgències de la dona, ens van fer passar en un box molt nou (ho havien obert feia res!), em van posar les corretges i em van fer un tacte, estava dilatada d’uns 2cm i el coll de l’úter s’havia començat a esborrar, però encara li quedava. Com que les contraccions eren irregulars a les 19h i poc em van donar l’alta per tornar cap a casa però ens van dir que provés de caminar a veure si així arrancava el part i que si seguia notant contraccions en unes 3 hores tornés per tornar a valorar. Vam decidir quedar-nos pel voltant de l’hospital i caminar. Vam anar carrer amunt i avall vàries vegades, pausa per sopar uns trossos de pizza que havia agafat el Jaume i tornar a caminar fins que van passar les 3 hores.

panxota Eloi
Just abans de tornar a entrar a l’hospital

Un cop vam tornar a ser a dins ja havien fet el canvi de llevadores, la noia nova em va tornar a fer un tacte i sorpresa! estava dilatada d’uns 4 cm i el coll s’havia esborrat una mica més pel que la cosa seguia endavant i van decidir ingressar-me. Al arribar a l’habitació estavem molt contents perquè creiem que era cosa d’hores que ja estigués l’Eloi entre nosaltres però no va ser així. A la nit quasi no vaig poder dormir, m’aixecava del llit, les contraccions les aguantava bé però necessitava caminar, pel que vaig començar a donar voltes amunt i avall per l’habitació. A la matinada va tornar la llevadora per mirar com estava, em va tornar a fer un altre tacte i va dir que seguia igual. Això em va desanimar una mica, però em van deixar una pilota i també em va dir que provés de dormir i al matí ja veuríem què passava. Li vaig fer cas i entre contraccions vaig anar dormint.  Al matí de diumenge un cop esmorzada em van baixar altre cop per posar les corretges i em van tornar a fer un altre tacte, seguia igual. Com que seguia tenint contraccions però eren irregulars caminant pel passadísens van recomanar que caminés pel passadís i per les escales a veure si així aconseguíem posar-ho en marxa d’una vegada i així ho vam fer. No puc dir quantes vegades vam arribar a caminar passadís amunt i passadís avall, escales amunt i escales avall. Les infermeres de planta de tan en tan ens preguntaven com anava i com eren les contraccions, al cap de poc de caminar ja eren de 5 minuts i a la tarda van passar a ser de 2-3 minuts i llavors vam avisar. Altre cop vam baixar a posar corretges i llavors al estar quieta el ritme de contraccions va tornar a baixar, em van fer un altre tacte i em van dir que més o menys seguia igual. Com que estava molt cansada de no haver parat em van tornar a dir el mateix: sopa, descansa i demà dilluns quan hi siguin els gines decidim però segurament tornareu cap a casa. Llavors ja em vaig desanimar del tot! Però els hi vaig fer cas. La segona nit igual , vaig anar dormint entre contraccions. Dilluns crèiem que baixariem just després d’esmorzar però no venia ningú (aquell dia va haver-hi 14 naixements i estaven a tope!), llavors vam decidir tornar a caminar una mica ja que no hi teníem res a perdre just al contrari! Cap al migdia vam baixar per posar corretges i fer tacte de nou. Quan ja anàvem amb la idea que marxariem cap a casa, va entrar una ginecòloga al box dient que havien trobat una anomalia al ritme cardíac de l’Eloi i que el millor era provocar el part.  Sorpresa altre cop!! pel que del box ens van enviar directament a la sala de parts que estava allà al costat. Era una sala també molt nova, ens van dir que feia un parell de mesos que les havien obert, molt agradable, un llit super còmode amb opció de poder parir asseguda,  la llum podia ser tènue per estar més relaxats, amb wc privat i una cadira per acompanyant també molt còmode i allà va ser quan va aparèixer la que seria la nostra llevadora durant tot el procés de part, la Cristina.

 

Li va dir al Jaume que anés a buscar les coses pel peque (l’arrullo i el gorro) i el pla de part perquè li vam dir que el teníem i com que no el teníen al sistema se’l volia mirar. El Jaume va arribar tot ben preparat, amb els dos mòbils, càmera de vídeo i la resta i després va tornar a marxar un moment per fer un dinar ràpid (a mi només em van donar un suc i vaig estar passant gana molta estona haha) i també portar una ampolla d’aigua per mi. La Cristina es va llegir el pla de part davant meu i el vam anar comentant, em va dir que al ser provocat primer  provaríen de punxar la bossa  per respectar més i si les contraccions no anaven a més que haurien de posar oxitocina per accelerar-ho perquè l’Eloi pogués sortir quan abans millor. Jo li vaig dir que volia provar de tenir un part sense epidural explicant-li l’experiència que havia tingut prèviament amb la Marta i ho va respectar però em va avisar que si em posaven oxitocina les contraccions serien molt bèsties. Ho vaig acceptar i vaig seguir amb la decisió de seguir sense epidural.

IMG-20160801-WA0009
Primeres contraccions amb oxitocina. Amb aquesta targeta el Jaume podia entrar i sortir de la sala de parts.

Va punxar bossa, no em va fer gens de mal i això que estava una mica cagada!! Al cap d’una estona, al veure que les contraccions seguien igual em van posar la oxitocina, al principi les aguantava bé, inclús la Cristina em va animar dient que ja n’havia tingut algunes de fortes i que em veia molt bé, però de sobte, en un obrir i tancar d’ulls les contraccions van passar a ser BESTIALS , venien cada minut i em doblegaven sencera. No sabia com posar-me, els massatges lumbars del Jaume ja no em servien i no tenia temps per recuperar-me. No se quanta estona va passar però va venir la Cristina altre cop i em va dir que les constants de l’Eloi s’havien tornat a desajustar i em va recomanar posar l’epidural. Jo estava bastant anada amb tot aquell dolor, pel que vaig accedir. Llavors va veure que la vena on portava la via s’havia saturat i em va dir que abans de posar epidural calia canviar-la de lloc. Entre les fortes contraccions i que tinc les venes molt finetes ella no veia clar on punxar i va cridar una companya perquè ho fes. Mentrestant va arribar l’anestesista i un cop canviada la via em van poder posar l’epidural. Encara flipo en com vaig poder estar quieta mentre ho feien tot, en part va ser gràcies a la Cristina. Al cap de res de tenir-la posada, em va tornar a fer un altre tacte i visca! ja estava en dilatació completa!! Ja tenia ganes d’apretar però el cap de l’Eloi encara no havia baixat del tot pel que em va recomanar que m’estirés de cantó i si tenia ganes d’apretar ho fes per ajudar a baixar el cap. No va passar gaire estona que li vaig dir al Jaume que avisés a la Cristina perquè notava ganes de fer caca (com amb la Marta) i també notava el cap a punt de sortir i efectivament ja estavem a punt, tan l’Eloi com jo pel que van començar a preparar-ho tot. Al llit li van treure les parts de sota i van posar allò per apoiar les cames i també van treure uns braços perquè m’hi pogués agafar . Amb l’epidural que m’havien posat podia moure bé les cames i ho podia notar tot, era genial! pel que em vaig asseure i un cop va arribar la noia en pràctiques vaig començar a apretar. Durant totes les apretades vaig notar les seves últimes patades, inclòs amb el cap fora. Com que havia demanat un mirall ho vaig poder veure tot i em va anar molt bé perquè al veure el procès em donava forces per una nova apretada quan notava la contracció.  La Cristina m’animava dient que apretava molt bé (no vaig cridar gens!!), va sortir el cap i al cap de res el cos i l’Eloi va començar a plorar. Eren les 17:20 del dia 1 d’agost . Hooolaaaa!!! li vaig dir amb poca veu mentre el tocava una mica. Igual que amb la Marta, tenia el cordó curt i com que volíem esperar que deixés de bategar me’l van posar primer a la panxa. Quina coseta més preciosa!! Un cop el cordó va deixar de bategar van preguntar-li al Jaume si el volia tallar, ell en un principi havia dit que no però en aquell moment es va animar i ho va fer. IMG-20160801-WA0013Llavors vaig poder tenir l’Eloi amb mi, pell amb pell. Què maco era! el temps es va parar i només tenia ulls per ell, de tan en tan mirava el Jaume i li somreia, em semblava increïble tenir-lo als meus braços. Al cap de res va trobar el pit i va començar a xuclar, quines xuclades feia per ser tan petit!!
Un cop cosit el punt per un petitíssim desgarro  intern, entre el Jaume i una altra noia em van ajudar a estirar-me al llit. Com que la Marta havia arribat amb els meus sogres, el Jaume va sortir per estar amb ella una estona ja que des del dissabte no la veia. La Cristina va venir i em va dir que se n’anava a dinar, vaig mirar l’hora i eren les 17:30  i ens vam despedir fins despés.  Jo vaig estar amb l’Eloi a la sala de parts una bona estona, no sé quanta. El Jaume va tornar i llavors van venir amb la camilla per portar-nos cap a l’habitació. La Cristina va tornar per comprovar que tot era correcte i ja ens vam despedir. Li vaig donar les gràcies i vam marxar. Quan ja vam ser a l’habitació el Jaume va anar a buscar la Marta, quan va pujar estava molt contenta i va venir corrents per veure l’Eloi. “Sembla un nino” va dir només veure’l. Aquella era la nostra estona, dels 4 sense ningú més, va ser una estona màgica.IMG-20160801-WA0038 Quan van portar el sopar la Marta va marxar i jo el vaig devorar, tenia tanta gana!! Ens vam acomiadar fins al dia següent i vam començar a avisar a tothom que l’Eloi ja havia arribat, “sense pressa però sense pausa”.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s