Publicat en Eloi, Marta

3 a 6 mesos

A partir dels tres mesos ja comença a regular-se, a partir de certa hora al vespre ja demana anar a dormir i un cop adormit es queda al seu llit sense problema fins que nosaltres anem a dormir. M’agrada molt tenir-lo al costat, passa una temporada que arriba a dormir fins a 8 hores seguides, però arriben els temuts constipats i a casa caiem tots! Inclòs alguna nit necessita dormir al maxicosi per estar més dret i poder respirar bé. 

Cada cop està més espavilat i més simpàtic. També m’encanta poder seguir donant-li el pit, és molt sacrificat però també molt màgic. M’agafa nostàlgia per no haver pogut donar el pit a la Marta 😦

Per sort puc comptar molt amb el Jaume al estar a casa i entre els dos fem un gran equip!

En un tres i no res passa el castaween i tot el novembre i ens trobem celebrant els 4 anys de la Marta fent una súper festa a casa i més tard al chiquipark amb els companys de classe. També va amb el Jaume a veure el musical del Petit Príncep del que surt encantadíssima i també el musical del Geronimo Stilton perquè em toquen les entrades amb el sorteig que fa la Vinyet de Small and Nice. Què gran està i com ho disfruta tot! Poder veure-la així de contenta no es paga amb res!! M’agrada molt poder passar més estona amb ella, poder acompanyar-la a l’escola i poder anar al pac a la tarda.

Llavors ja comencem a decorar la casa amb l’arbre i el pessebre de clicks, fer la carta al pare noel, portar-li al corty de plaça catalunya per fer-se la foto i anar a la cavalcada del pare noel al barri de sants que és tot un espectacle! Aquest és un nadal molt màgic, per ser el primer de l’Eloi i perquè la Marta ho viu tot amb molta intensitat.

Passen les festes i la setmana que la Marta torna a l’escola vaig a fer l’activitat amb tot P4 de l’ampolla de la calma. Ella s‘ho passa genial i m’ajuda a explicar i repartir material. Jo també m’ho passo molt bé! Llavors arriba el 18 de gener, l’hora de tornar a la feina. És una tornada agredolça perquè tinc ganes de tornar a veure tothom però em costa fer-me a la idea d’haver-me de separar de l’Eloi. Per sort es pot quedar a casa amb el Jaume i els primers dies me’l porta a la oficina perquè el vegi i així també aprofito per donar-li el pit. Recupero la rutina més bé del que creia, però a l’Eloi li costa més. El bibe no l’acaba de convèncer i decidim adelantar la papilla de fruita. Poc a poc es va acostumant a la nova rutina fins que arriba a fer els 6 mesos que ja menja molt bé amb el bibe i també hi menja cereals. El Jaume és un superpapi i un supertot, ho he dit més d‘un cop, oi? Perquè és així!! 🙂 

L’Eloi es dona la volta, ja s’asseu sol i està a punt a punt de gatejar, amb una mica de sort pel meu aniversari ja gateja! Li encanta posar-se dret, és un belluguí molt simpàtic i riu molt. M’encanta veure les claques que li fa a la seva germaneta i com la busca, i com el cuida i li fa tonteries ella. Són preciosos!!

Anuncis
Publicat en Eloi, Marta

Els primers tres mesos

A les 24 hores ja ens envien a casa. Tornem feliços i a la vegada una mica nerviosos per veure com serà la vida de 4. Comencem “malament”, la Marta té tantes ganes de tocar i estar amb L’Eloi que només s’emporta uns -no facis això, ves en compte, no toquis aquí, no apretis, suaaaau, ei quan l’Eloi estigui al pit deixa’l tranquil, no veus que dorm? Va deixa’l dormir…- així estem tot el mes d’agost, a més tenim el cotxe al taller i es fa difícil poder anar a la platja (en aquest cas només la Marta i el Jaume) o sortir porai, a part que sempre diuen que la primera setmana estiguis tranquil a casa. Als 5 dies li cau el cordó 🙂

Ens recomanen sortir al carrer a partir de les 6 de la tarda i que llavors li toqui una mica el sol perquè està groc. La primera setmana de lactància es torna eterna, se’m fan clivelles als dos pits i em veig desesperada pensant en deixar-ho, però la infermera del CAP em calma i em dona consells perquè se’m curin i també de com col·locar l’Eloi al pit i poc a poc em vaig recuperant. Per altra banda l’Eloi no vol dormir al seu llitet ni de dia ni de nit, tampoc li agrada el cotxet. Vol contacte, només dorm a sobre meu o del Jaume i decideixo posar-lo a dormir amb nosaltres al llit, llavors dorm les seves 2-3 hores, per fi! Durant el dia me’l lligo amb el foulard elàstic i així anem tirant.

Als 10 dies anem els 3 junts al parc per primer cop i la Marta es gronxa sola!!. Als 12 dies el banyem per primer cop, com ens va passar amb la Marta, no s‘ho pren gaire bé haha 

La segona setmana decideixo anar a un grup de làctancia super maco on em corregeixen la posició per una obstrucció que se m‘havia fet. Els controls de pes son molt favorables, l’Eloi ja ha superat el pes del naixement i segueix creixent super bé!

Abans de fer el mes anem a les festes de gràcia pleeenes de gent i al museu blau. Tot i portar uns horaris molt desquadrats ens en sortim força bé, encara que a casa l’Eloi dorm poc amb la Marta fent el de sempre i demanant més atenció de l’habitual. Li diem que no faci tant de soroll però és inevitable, ho donem per impossible i pensem que algun dia l’Eloi s‘hi acostumarà. 

La primera setmana de setembre la cosa es calma quan portem la Marta al campus d’estiu i encara es calma més la següent setmana quan comença l‘escola. A partir d’aquí recuperem una mica la rutina. Més o menys sobre els dos mesos i poc l’Eloi comença a dormir al llit de baranes col·locat al meu costat del llit i amb un dels cantons fora tipus llit de collit però haig d’estar al seu costat. També accepta més bé el cotxet tot i que hi dorm poc. Això sí, té un somriure que enamora i se’t va guanyant poc a poc.

La Marta fa un canvi brutal, tan física com psicològicament, és una passada veure com s’espavila tan bé ella sola al parc, els els raonaments que fa (ens va dir que tot era millor quan l’Eloi era dins la panxa) i ens adonem que té cara de nena gran i ja ha perdut tot rastre de bebe, s’ha estirat i estilitzat tota i té moltes ganes de fer 4 anys. 

A partir dels 3 mesos la cosa canvia bastant, però això ja ho explicaré en un altre post 🙂

Publicat en Eloi

El part de l’Eloi “sense pressa però sense pausa”

Aquesta vegada va ser molt diferent tot plegat, era molt conscient de que seria l’últim cop i ho vaig viure i sentir al màxim. L’he anat escrivint a estones, la majoria amb L’Eloi a sobre i he gaudit molt recordant-lo. Abans de començar, volia donar les gràcies a tot l’equip de ginecologia i personal que ens ha atès de l’Hospital Sant Joan de déu d’Esplugues, en especial la Cristina, la llevadora que ens va atendre duran el part per ser tan maca i respectar-nos tant en tot moment i sobretot al Jaume, el meu supertot i el meu suport en tooot el procés, sense ell no hagués sortit tot tan bé, t’estimo infinitament superpapi amor meu!! 🙂 Som-hi doncs:

Era dissabte 31 de juliol, estava de 37 setmanes i 4 dies. Vam anar a dinar a casa els meus sogres i a mig dinar em vaig haver d’aixecar de la taula perquè em notava rara, al cap de res vaig notar una contracció. Feia dies que notava les d’assaig però aquella va ser diferent. Vaig anar-ne notant i com que no paraven, un cop vam posar la Marta a fer la migdiada vam decidir tornar cap a casa. Les contraccions anaven i venien i després d’estar una estona a casa vam decidir anar cap a l’hospital (ens havien dit que si tenia contraccions al tenir l’experiència del part prematur de la Marta hi anessim).
Un cop vam arribar a urgències de la dona, ens van fer passar en un box molt nou (ho havien obert feia res!), em van posar les corretges i em van fer un tacte, estava dilatada d’uns 2cm i el coll de l’úter s’havia començat a esborrar, però encara li quedava. Com que les contraccions eren irregulars a les 19h i poc em van donar l’alta per tornar cap a casa però ens van dir que provés de caminar a veure si així arrancava el part i que si seguia notant contraccions en unes 3 hores tornés per tornar a valorar. Vam decidir quedar-nos pel voltant de l’hospital i caminar. Vam anar carrer amunt i avall vàries vegades, pausa per sopar uns trossos de pizza que havia agafat el Jaume i tornar a caminar fins que van passar les 3 hores.

panxota Eloi
Just abans de tornar a entrar a l’hospital

Un cop vam tornar a ser a dins ja havien fet el canvi de llevadores, la noia nova em va tornar a fer un tacte i sorpresa! estava dilatada d’uns 4 cm i el coll s’havia esborrat una mica més pel que la cosa seguia endavant i van decidir ingressar-me. Al arribar a l’habitació estavem molt contents perquè creiem que era cosa d’hores que ja estigués l’Eloi entre nosaltres però no va ser així. A la nit quasi no vaig poder dormir, m’aixecava del llit, les contraccions les aguantava bé però necessitava caminar, pel que vaig començar a donar voltes amunt i avall per l’habitació. A la matinada va tornar la llevadora per mirar com estava, em va tornar a fer un altre tacte i va dir que seguia igual. Això em va desanimar una mica, però em van deixar una pilota i també em va dir que provés de dormir i al matí ja veuríem què passava. Li vaig fer cas i entre contraccions vaig anar dormint.  Al matí de diumenge un cop esmorzada em van baixar altre cop per posar les corretges i em van tornar a fer un altre tacte, seguia igual. Com que seguia tenint contraccions però eren irregulars caminant pel passadísens van recomanar que caminés pel passadís i per les escales a veure si així aconseguíem posar-ho en marxa d’una vegada i així ho vam fer. No puc dir quantes vegades vam arribar a caminar passadís amunt i passadís avall, escales amunt i escales avall. Les infermeres de planta de tan en tan ens preguntaven com anava i com eren les contraccions, al cap de poc de caminar ja eren de 5 minuts i a la tarda van passar a ser de 2-3 minuts i llavors vam avisar. Altre cop vam baixar a posar corretges i llavors al estar quieta el ritme de contraccions va tornar a baixar, em van fer un altre tacte i em van dir que més o menys seguia igual. Com que estava molt cansada de no haver parat em van tornar a dir el mateix: sopa, descansa i demà dilluns quan hi siguin els gines decidim però segurament tornareu cap a casa. Llavors ja em vaig desanimar del tot! Però els hi vaig fer cas. La segona nit igual , vaig anar dormint entre contraccions. Dilluns crèiem que baixariem just després d’esmorzar però no venia ningú (aquell dia va haver-hi 14 naixements i estaven a tope!), llavors vam decidir tornar a caminar una mica ja que no hi teníem res a perdre just al contrari! Cap al migdia vam baixar per posar corretges i fer tacte de nou. Quan ja anàvem amb la idea que marxariem cap a casa, va entrar una ginecòloga al box dient que havien trobat una anomalia al ritme cardíac de l’Eloi i que el millor era provocar el part.  Sorpresa altre cop!! pel que del box ens van enviar directament a la sala de parts que estava allà al costat. Era una sala també molt nova, ens van dir que feia un parell de mesos que les havien obert, molt agradable, un llit super còmode amb opció de poder parir asseguda,  la llum podia ser tènue per estar més relaxats, amb wc privat i una cadira per acompanyant també molt còmode i allà va ser quan va aparèixer la que seria la nostra llevadora durant tot el procés de part, la Cristina.

 

Li va dir al Jaume que anés a buscar les coses pel peque (l’arrullo i el gorro) i el pla de part perquè li vam dir que el teníem i com que no el teníen al sistema se’l volia mirar. El Jaume va arribar tot ben preparat, amb els dos mòbils, càmera de vídeo i la resta i després va tornar a marxar un moment per fer un dinar ràpid (a mi només em van donar un suc i vaig estar passant gana molta estona haha) i també portar una ampolla d’aigua per mi. La Cristina es va llegir el pla de part davant meu i el vam anar comentant, em va dir que al ser provocat primer  provaríen de punxar la bossa  per respectar més i si les contraccions no anaven a més que haurien de posar oxitocina per accelerar-ho perquè l’Eloi pogués sortir quan abans millor. Jo li vaig dir que volia provar de tenir un part sense epidural explicant-li l’experiència que havia tingut prèviament amb la Marta i ho va respectar però em va avisar que si em posaven oxitocina les contraccions serien molt bèsties. Ho vaig acceptar i vaig seguir amb la decisió de seguir sense epidural.

IMG-20160801-WA0009
Primeres contraccions amb oxitocina. Amb aquesta targeta el Jaume podia entrar i sortir de la sala de parts.

Va punxar bossa, no em va fer gens de mal i això que estava una mica cagada!! Al cap d’una estona, al veure que les contraccions seguien igual em van posar la oxitocina, al principi les aguantava bé, inclús la Cristina em va animar dient que ja n’havia tingut algunes de fortes i que em veia molt bé, però de sobte, en un obrir i tancar d’ulls les contraccions van passar a ser BESTIALS , venien cada minut i em doblegaven sencera. No sabia com posar-me, els massatges lumbars del Jaume ja no em servien i no tenia temps per recuperar-me. No se quanta estona va passar però va venir la Cristina altre cop i em va dir que les constants de l’Eloi s’havien tornat a desajustar i em va recomanar posar l’epidural. Jo estava bastant anada amb tot aquell dolor, pel que vaig accedir. Llavors va veure que la vena on portava la via s’havia saturat i em va dir que abans de posar epidural calia canviar-la de lloc. Entre les fortes contraccions i que tinc les venes molt finetes ella no veia clar on punxar i va cridar una companya perquè ho fes. Mentrestant va arribar l’anestesista i un cop canviada la via em van poder posar l’epidural. Encara flipo en com vaig poder estar quieta mentre ho feien tot, en part va ser gràcies a la Cristina. Al cap de res de tenir-la posada, em va tornar a fer un altre tacte i visca! ja estava en dilatació completa!! Ja tenia ganes d’apretar però el cap de l’Eloi encara no havia baixat del tot pel que em va recomanar que m’estirés de cantó i si tenia ganes d’apretar ho fes per ajudar a baixar el cap. No va passar gaire estona que li vaig dir al Jaume que avisés a la Cristina perquè notava ganes de fer caca (com amb la Marta) i també notava el cap a punt de sortir i efectivament ja estavem a punt, tan l’Eloi com jo pel que van començar a preparar-ho tot. Al llit li van treure les parts de sota i van posar allò per apoiar les cames i també van treure uns braços perquè m’hi pogués agafar . Amb l’epidural que m’havien posat podia moure bé les cames i ho podia notar tot, era genial! pel que em vaig asseure i un cop va arribar la noia en pràctiques vaig començar a apretar. Durant totes les apretades vaig notar les seves últimes patades, inclòs amb el cap fora. Com que havia demanat un mirall ho vaig poder veure tot i em va anar molt bé perquè al veure el procès em donava forces per una nova apretada quan notava la contracció.  La Cristina m’animava dient que apretava molt bé (no vaig cridar gens!!), va sortir el cap i al cap de res el cos i l’Eloi va començar a plorar. Eren les 17:20 del dia 1 d’agost . Hooolaaaa!!! li vaig dir amb poca veu mentre el tocava una mica. Igual que amb la Marta, tenia el cordó curt i com que volíem esperar que deixés de bategar me’l van posar primer a la panxa. Quina coseta més preciosa!! Un cop el cordó va deixar de bategar van preguntar-li al Jaume si el volia tallar, ell en un principi havia dit que no però en aquell moment es va animar i ho va fer. IMG-20160801-WA0013Llavors vaig poder tenir l’Eloi amb mi, pell amb pell. Què maco era! el temps es va parar i només tenia ulls per ell, de tan en tan mirava el Jaume i li somreia, em semblava increïble tenir-lo als meus braços. Al cap de res va trobar el pit i va començar a xuclar, quines xuclades feia per ser tan petit!!
Un cop cosit el punt per un petitíssim desgarro  intern, entre el Jaume i una altra noia em van ajudar a estirar-me al llit. Com que la Marta havia arribat amb els meus sogres, el Jaume va sortir per estar amb ella una estona ja que des del dissabte no la veia. La Cristina va venir i em va dir que se n’anava a dinar, vaig mirar l’hora i eren les 17:30  i ens vam despedir fins despés.  Jo vaig estar amb l’Eloi a la sala de parts una bona estona, no sé quanta. El Jaume va tornar i llavors van venir amb la camilla per portar-nos cap a l’habitació. La Cristina va tornar per comprovar que tot era correcte i ja ens vam despedir. Li vaig donar les gràcies i vam marxar. Quan ja vam ser a l’habitació el Jaume va anar a buscar la Marta, quan va pujar estava molt contenta i va venir corrents per veure l’Eloi. “Sembla un nino” va dir només veure’l. Aquella era la nostra estona, dels 4 sense ningú més, va ser una estona màgica.IMG-20160801-WA0038 Quan van portar el sopar la Marta va marxar i jo el vaig devorar, tenia tanta gana!! Ens vam acomiadar fins al dia següent i vam començar a avisar a tothom que l’Eloi ja havia arribat, “sense pressa però sense pausa”.

 

Publicat en Eloi

Mentre ets dins meu

Fa molt de temps que volia escriure un post com cal, però hem passat per molts canvis últimament, el temps a part de passar volant ha escassejat i quan no era el temps era el cansament. Us explico, a part de que la Marta aqumarts-3.pngest setembre passat començava l’escola de grans, també va començar a fer piscina a l’octubre. A finals d’any vam canviar de pis i vam estar fent unes petites obres pel que ens va tenir molt ocupats (i cansats!), finalment la mudança, caixes i més caixes, viatges amunt i avall, mooltes caixes per buidar i un munt de coses per posar a lloc. Els tres anys de la Marta, TRES!! positiu-eloi
El canvi de pis anava relacionat (junt amb altres coses) amb la busca d’un nou membre familiar i el 16 de desembre (el dia de l’aniversari del Jaume) ens vam trobar amb un positiu de 2-3 setmanes 🙂 VISCA!! aquest cop va ser molt ràpid tot plegat! A partir d’aquí un primer trimestre bastant anguniós (podríem dir símptomes normals d’embaraç, tot i que amb la Marta em vaig trobar sempre de conya) i sobretot son i cansament. “Apunta a nen” ens va dir la ecògrafa amb la eco de les 12 setmanes, sexe que ens confirmàven a les 17 setmanes “ui si! és un nen, confirmat!” No vaig trigar gaire a començar a notar coses per la panxa, com moviments, papallones i tot i que el cansament i la son seguia estava molt contenta de començar a notar l’Eloi dins meu.
Sembla mentida com una coseta tan minúscula pugui anar creixent a aquest ritme i convertir-se en una personeta en relativament poc temps. És una sensació tant maca! eloi-youuCada cop anar notant més i més aquest bebé que portes dins, parlar amb ell, explicar-li coses, fregar-te la panxa, cantar-li, veure com la germaneta gran i el superpapi també hi parlen, juguen amb el “uooooooo” i canten  el “Eloi youuuuu” seguir notant cops, patades, tots els moviments, notar com vas creant la vida dins teu, és un sentiment inexplicable. També he de dir que aquest cop el mal d’esquena ha estat i segueix sent el meu enemic, però compensa i molt. Estar-se asseguda al sofà després de menjar i veure com la panxa es va deformant mentre es mou, riure del seu comportament cada cop que nota que s’aixafa una mica la panxa amb el que sigui (aquest Eloi és un “picajós” haha) i els moments com ara mateix mentre escric, d’apretar: deformant la panxa al màxim comença a apretar i a posar la panxa dura. Jo frego i frego fins que la cosa es calma. Amb la Marta m’espantava però amb l’Eloi m’ho prenc amb calma fins que para.
També a les 26 setmanes vam poder veure-li la carona a l’Eloi, ELOI-muntatge.pngquina cara de nen!! ell amb la seva tònica habitual donant cops a l’ecògraf per on anava aixafant la panxa hahaha. La Marta va al·lucinar al veure’l i també al sentir-li el cor, així es convertia  en més real perquè “a la mama no només li creixia la panxa sinó que havia pogut veure quina cara tenia el seu germanet dins la panxa i li havia pogut sentir el cor!”
Espero poder gaudir aquest embaraç  fins el final ja que la Marta a les 34 setmanes ja era fora i em va faltar el tram final. Ell sortirà a l’agost, sempre li recordo, espero més endavant poder escriure un altre post confirmant que hem tingut un leo com tocava!
Desde ja t’estimo coseta petitona meva, espero que ja sigui agost quan ens coneguem a fora, fins llavors seguiré disfrutant amb tu dins meu 🙂